dijous, 27 de novembre del 2014

La quimera substituint la Història.

La idea de la falsificació documental feta de manera sistemàtica per Espanya des de Felip II dóna ales a la teoria conspirativa i en reforça la comprovació impossible.

EL PAÍS  26 NOV 2014



El 'Quixot' fou escrit per un Cervantes català, segons els revisionistes, que també catalanitzen el 'Lazarillo' i Santa Teresa. / FOTOMUNTATGE DE CARLES RIBAS

El 1927 es publicava una traducció catalana de Cristòfor Colom fou català (La veritable gènesi del Descobriment), de l’estudiós peruà Luis Ulloa; en els cercles catalanistes reprimits per la dictadura de Primo de Rivera, l’efecte del text va ser fulminant, i Ulloa va ser convidat a Barcelona diverses vegades. Però l’entusiasme que despertà en els cercles polititzats no va tenir correspondència entre els historiadors de l’època, que van mantenir sempre un distanciament —com en el cas de Ferran Soldevila o d’Antoni Rovira i Virgili— que no volia pas dir una condemna oberta de les teories d’Ulloa.

No ha estat l’únic cas de proposta d’un origen alternatiu per al descobridor. Des del segle XIX s’han anat proposant possibles pàtries colombines arreu d’Europa —Galícia, Extremadura, Euskadi, Castella, França, Anglaterra, Polònia, Noruega, Itàlia (i no només Gènova)— i, fins i tot, el famós caçador de nazis Simon Wiesenthal defensava que era jueu. Podem parlar, doncs, d’un subgènere colombí ben actiu. Hi ha una Casa Museo Colón a Poio (Pontevedra) i la localitat de Calvi (Còrsega) s’anuncia com la vila nadiua del descobridor... I no són pas els únics casos.
La vida de Cristòfor Colom té molts punts que ell mateix va enfosquir, també el seu origen. La hipòtesi més acceptada —la genovesa— ha tingut més èxit que la resta per dues raons: l’Estat italià de Mussolini va fer una veritable aposta per guanyar Colom per a la pàtria i, això és molt important, bona part de les iniciatives atlàntiques fetes des de Portugal o Andalusia el segle XV tenien l’empremta genovesa.


Soldevila, Rovira i Virgili o la historiografia de fora se’n distancien o veuen buits en Colom
Cap de les teories presentades fins ara han aconseguit el consens de la comunitat historiogràfica internacional: massa buits, massa contradiccions en la documentació per satisfer una anàlisi rigorosa. Però l’origen de Colom és un tema menor, molt menor: si no hagués estat Colom, ben segur que hauria estat algun altre abans —hi ha també una teoria del predescobriment— o després, però és indiscutible la paternitat mediterrània de l’empresa americana.

La teoria catalana

Un grup de seguidors de les teories d’Ulloa van constituir el 1989, i a l’escalf d’Òmnium Cultural, el Centre d’Estudis Colombins (CEC) amb l’objectiu de resoldre el gran interrogant que el seu inspirador va deixar sense resposta: si Colom era català, qui era exactament?

La tasca del CEC ha seguit sempre el mètode de la recerca històrica. Ha erosionat molt la hipòtesi genovesa, ha tret a la llum informació valuosa sobre el trànsit de Barcelona entre els segles XV i XVI i ha reconegut, també, que fins ara no ha pogut identificar el català Cristòfor Colom.

A partir de la dècada dels noranta, els treballs de Jordi Bilbeny van donar un nou impuls a aquest tema, però sobre una base teòrica diferent: la documentació de la història catalana hauria estat sistemàticament falsificada per l’Estat espanyol per robar a Catalunya el seu passat i la seva identitat. Per tant, l’investigador esdevé més aviat detectiu: buscar les proves d’aquesta titànica tasca d’ocultació de la veritat i restituir-la.

Bilbeny va identificar Joan Colom Bertran, un membre de la petita noblesa barcelonina que havia participat en la guerra civil catalana de 1462-1472, amb l’almirall. Malgrat el gruixut volum que li dedicà el 2006, els errors sobre el context històric del personatge i les proves documentals que apunten que ja era mort en 1477 li han impedit presentar-lo com la resposta definitiva que pretenia.


En una de les jornades d’Arenys es parlava de Carles V i “l’Imperi Universal Català”
Un altre punt important de la nova teoria colombina seria la sortida de la primera expedició des de Pals de l’Empordà, i no pas Palos de Moguer, que neix de la confusió en la catalanització en els documents de topònims i noms de persones (Pals / Palos; Pinson / Pinzón) i en l’ús forçat d’imatges i referències, tot i no existir cap prova fefaent d’un port a la localitat empordanesa.

I més enllà de Colom

La idea d’una gegantina manipulació històrica que només demana enginy per descobrir-la és una llaminadura temptadora per a ments inquietes. Trobar contradiccions, dobles significats, punts foscos que delatin la imperfecció del crim s’ha convertit en la missió de diverses associacions: la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya (2004), l’Institut Nova Història (2007) i el Cercle Català d’Història (2008).
Han catalanitzat personalitats històriques com Cervantes (esdevingut Sirvent), Vespuci (esdevingut Despuig), Hernán Cortés (esdevingut Ferran Cortés), Bartolomé de las Casas (Bartomeu Casaus) o Magallanes (Magalló), entre molts d’altres. La base comuna de tots ells és, com ja s’ha dit, la idea de la falsificació documental feta de manera sistemàtica per Espanya des de temps de Felip II: una tasca de segles, de reescriure documents i eliminar-ne altres arreu del món. Com passa amb totes les teories conspiratives, si s’accepta la premissa és impossible la discussió: l’absència de proves es converteix en la millor prova que s’han eliminat les proves. I el que això porta afegit: fa impossible el coneixement cert a partir dels documents i cal fiar-ho tot a la intuïció i la deducció.

Quan hom llegeix els diversos treballs dels socis d’aquestes entitats, és fàcil comprovar que molts desconeixen els contextos històrics i la bibliografia general. Molt pocs d’ells tenen formació d’historiador. Dir, per exemple, que la finalitat de Colom era crear una nova Catalunya a Amèrica amb els catalans que havien lluitat contra els Trastàmara és, simplement, no saber res de la guerra civil del 1462.

Han creat una història pròpia en la qual Catalunya mai va patir una crisi el XIV, va recuperar-se amb facilitat de deu anys de guerra civil el XV, i va ser la primera potència mundial, com demostraria la llarga estada de l’emperador Carles V el 1519 —identificat en una de les jornades d’Arenys amb “l’Imperi Universal Català”—. En aquesta realitat paral·lela les grans gestes culturals o militars atribuïdes a Castella són, en realitat, obra de catalans.

El vessant polític

Els membres d’aquestes entitats denuncien atacs, repressions i intents de callar-los. Però és fàcil veure’ls en mitjans informatius, llibreries i fins i tot cinemes. Els documentals inspirats en les idees de Bilbeny L’apropiació del Descobriment d’Amèrica: una conspiració d’Estat?, (2003), L’enigma Cervantes (2006) i Colom i la Casa Reial Catalana (2011) han estat emesos en la televisió pública catalana. Potser perquè han barrejat la seva feina amb la causa independentista, personalitats del món de la cultura, la política i el periodisme com David Bassa, Patrícia Gabancho, Vicent Partal o Josep-Lluís Carod-Rovira no han dubtat a participar en algun dels seus actes o donar-los suport públicament.

Aquesta és la part més preocupant del fenomen. La incultura històrica de la nostra societat se sublima en els mitjans informatius i polítics. En tota disciplina científica, i la història ho és, hi ha marcs teòrics i un mètode per aconseguir coneixements. La història no és el refugi de la simple opinió o de la suposició. Menysprear la recerca acadèmica i rigorosa que fan centenars —i no només des de la universitat!— d’historiadors catalans per substituir-la per teories més o menys pintoresques per difondre-les sense cap mena de contrast només serveix per desacreditar culturalment un país. Un luxe que Catalunya mai s’ha pogut permetre.

Àngel Casals és professor del Departament de Història Moderna de la Universitat de Barcelona i responsable del Àrea d’Història de la Universitat Catalana d’Estiu.




dijous, 13 de novembre del 2014

El Congreso de Viena como inspiración

Los que quieren crear un nuevo orden mundial harían bien en repasar la historia

El País, 2-10-2014

Hace doscientos años, el 25 de septiembre de 1814, el zar de Rusia Alejandro I y Federico Guillermo III, el rey de Prusia, fueron recibidos a las puertas de Viena por el emperador austriaco Francisco I. El inicio del Congreso de Viena marcó el comienzo del periodo de paz más largo que Europa tuvo en siglos. Entonces, ¿por qué el aniversario de este acontecimiento ha sido casi totalmente ignorado?
En verdad, el Congreso de Viena es visto principalmente como un punto que marca la victoria de las fuerzas reaccionarias de Europa tras la derrota de Napoleón. Sin embargo, teniendo en cuenta la creciente confusión global de hoy día —por no decir caos—, no estaría de más sentir una nostalgia romántica a lo Marcel Proustpor ese congreso. Después de todo, allí se llevó a cabo una reunión que, a través de duras, pero exitosas negociaciones, restableció el orden internacional después de los trastornos causados por la Revolución Francesa y las guerras napoleónicas. ¿Podríamos aplicar, hoy en día, alguna de las lecciones que dicho congreso nos dejó?

Para responder a esta pregunta, no solo debemos considerar el Tratado de Viena de 1815, sino también la paz de Westfalia de 1648 y el tratado de Versalles de 1919, ya que cada uno de estos acontecimientos, a su manera, puso fin a un capítulo sangriento de la historia de Europa.
Los tratados firmados en 1648 dieron fin a casi un siglo de guerras religiosas, al consagrar el principio de cuius regio, eius religio (“la religión del rey es la del reino”). El Congreso de Viena restableció el principio del equilibrio de poder, sobre la base de la creencia que señala que todas las partes comparten un interés común que trasciende a sus respectivas ambiciones. Y restableció el concierto de las naciones, que durante dos generaciones detuvo el revisionismo territorial e ideológico vividos desde 1789 a 1815. Por el contrario, el tratado de Versalles, que fue un acuerdo demasiado duro para ser cumplido y demasiado débil para forzar su cumplimiento, allanó el camino para la II Guerra Mundial.

Ya no tenemos líderes de la talla de Metternich, Castlereagh, Alejandro I y Talleyrand

De los tres tratados, el producido por el Congreso de Viena nos ayuda a entender la especificidad de nuestras condiciones actuales. En Viena, las potencias europeas reforzaron sus sentimientos de pertenencia a una familia grande y unificada por los orígenes aristocráticos comunes de sus diplomáticos.

Por supuesto, en la actualidad no se puede ambicionar la recreación de ese mundo (o restablecer un anacrónico orden westfaliano de separación religiosa). Más bien la ambición debe ser diseñar un nuevo orden basado en diferentes supuestos. De hecho, una de las claves de nuestro actual desorden mundial es que, a diferencia de lo ocurrido en el Congreso de Viena —o, para el caso, lo que ocurrió con los participantes en la paz de 1648—, los principales actores del sistema internacional no están unidos por una voluntad común de defender el statu quo.

Los principales actores se dividen en tres categorías: los revisionistas abiertos, como Rusia y el Estado Islámico; los que están dispuestos a luchar para proteger un mínimo de orden, como Estados Unidos, Francia y Reino Unido; y los Estados ambivalentes —incluyéndose entre ellos a actores regionales clave en Oriente Próximo como Turquía e Irán—, cuyas acciones no coinciden con su retórica.

En un contexto tan dividido, la alianza de “moderados”, creada por el presidente Barack Obama para derrotar al Estado Islámico —un grupo que incluye a Arabia Saudí, Qatar y los Emiratos Árabes Unidos—, es débil, en el mejor de los casos. Es probable que una coalición multicultural sea un requisito para llevar a cabo una acción militar legítima en Oriente Próximo; el dilema es que, a menos que la coalición regional de Obama se amplíe considerablemente, el entusiasmo de los actuales aliados por apoyar una intervención militar estadounidense probablemente va a disminuir con rapidez.

O tal vez algo así como la “hegemonía bipolar” de Reino Unido y Rusia después del año 1815 (aunque otros actores como Austria, Prusia y Francia sí tenían su importancia) podría ser reconstituida, con EE UU y China sustituyendo a Reino Unido y Rusia en dicho esquema. Este parece ser el máximo sueño de Henry Kissinger —un sueño que uno puede vislumbrar en su libro más reciente, titulado Orden mundial: reflexiones sobre el carácter de las naciones y el curso de la historia—.

Pero ¿podemos depender de la realización de ese sueño? En momentos en que nos enfrentamos a la expansión de Rusia y al extremismo de matones mesiánicos, las lecciones del congreso de Viena pueden parecer distantes e irrelevantes. Sin embargo, una es obvia: los Estados tienen intereses comunes que deben priorizarse por encima de cada una de las prioridades nacionales.

China, India y Brasil son participantes interesados en el sistema mundial, lo que significa que ellos, también, necesitan un mínimo de orden. Pero eso implica que ellos también contribuyen al mantenimiento de dicho orden. Los intereses de China, por ejemplo, quedarían mejor honrados sin el enfrentamiento de Rusia contra Estados Unidos, sino con la opción de comprometerse con el orden, en vez de tomar partido por el desorden.

Una reunión de los equivalentes modernos de Metternich, Castlereagh, Alejandro I y Talleyrand sería también un sueño: pero no hay ningún líder de esa talla. Sin embargo, al confrontar el creciente desorden y la escalada de la violencia de hoy en día, los dirigentes que tenemos en la actualidad harían bien si se inspiraran en sus antepasados, quienes, doscientos años atrás, abrieron el camino a casi un siglo de paz.

Dominique Moisi es profesor del Institut d’Études Politiques de París (Sciences Po), asesor superior en el Instituto Francés de Asuntos Internacionales (IFRI) y profesor visitante en el King’s College de Londres.
 
Traducido del inglés por Rocío L. Barrientos.